Declaro que aquest text és el resultat del meu propi treball i que no he utilitzat eines d’intel·ligència artificial.

Què es la llengua? Relació entre llengua i cultura

La llengua suposa un tret d’identitat d’una societat, cultura o poble. Els estats i les regions posseeixen una llengua pròpia, oficial o cooficial, que és el resultat de segles d’història, l’evolució de la mateixa cultura per què al cap i a la fi suposa l’eina de comunicació entre la ciutadania i amb les institucions, i encara més: és el mode d’entendre’s d’un determinat indret. Aleshores, el mode de comunicació entre les persones està integrat en el tarannà social i és la forma d’expressió d’un determinat col·lectiu. I no només una expressió quant a la parla i la forma d’entendre’s, si no pel que fa a totes les manifestacions culturals, artístiques i literàries, el que atorga la distinció particular a la societat, allò que la manté viva. Sense llengua pròpia, no hi ha cultura pròpia. La llengua està íntimament relacionada amb les arrels primitives dels pobles, però també als fets definitoris de la seva història. La llengua d’un determinat indret evoluciona com evoluciona la mateixa societat. L’evolució de les llengües marquen la mateixa evolució del territori que les parla, per què n’és un distintiu dels diversos processos o canvis històrics, i d’això en podem extreure alguns exemples:

• Els territoris que tenen llengües romàniques com a oficials deriven del llatí i, per tant, d’haver estar conquerides per l’Imperi Romà. El fet que les llengües dels pobles natius desapareguessin marca la forta presència dels invasors i la seva influença en gairebé tots els aspectes de la vida quotidiana, i que es va perllongar una llarga època (català, castellà, francès, italià, portuguès, romanès, etc.). El mateix passa als pobles anglosaxons i territoris amb llengües derivades del germànic, o amb països que van ser colònies (als EUA es parla anglès per què en formava part del Regne Unit; a Brasil es parla portuguès per què va ser colònia de Portugal, a algunes illes del Carib es parla francès per què van formar part de França, etc.)
• La proximitat a altres pobles de parla diferent, com l’adopció de terminologia provinent d’una llengua estrangera (merci, en català derivat d’un mot francès; anglicismes, etc.)
• Llengües que han evolucionat molt poc per no haver patit al llarg de la seva historia cap invasió de significança o per haver sabut mantenir la seva pròpia llengua nativa (euskera, gal·lès)
• El fet que un territori hagi estat conquerit de manera parcial o durant un curt període pot donar lloc al que anomenem dialectes, que tenen una empremta de la llengua invasora però sense haver arribat mai a substituir l’autòctona, o que han mantingut una llengua més regional sense arribar a la consideració de llengua oficial del territori (valencià del català, toscà de l’italià)

Els textos fan menció de conceptes que no havia comentat: La diversitat lingüística des d’un punt de vista artificial o forçat i els problemes que pot generar que fins i tot s’imposin llengües al territori que no li corresponia, com va ocórrer al colonialisme de l’Àfrica. També l’estreta relació entre llengua i la manera d’entendre el món o els fets culturals.

La meva idea inicial de que la llengua defineix la cultura és tractada en els textos consultats, i fins i tot s’amplia al fet d’arribar a canviar la manera de pensar o de percebre la realitat segons la complexitat, gramàtica o forma de la llengua. Així que la conclusió seria que la llengua transmet idees universals a través de paraules, però que també defineix trets característics de la cultura que la parla.

Bibliografia

Casado Fresnillo, Celia; Gutiérrez Rodríguez, Edita. Las lenguas del mundo, a El lenguaje humano. (Editorial Universitaria Ramón Areces, Madrid. 2009). Pàg. 369-399.

Comellas, Pere; Junyent, M. Carmen. Llengües i visió del món. 4, Com anomenem el món. (Eumo Editorial, Vic. 2021) Pàg. 61-81.

Crystal, David. II, Lenguaje e identidad. De Enciclopedia del lenguaje de la Universidad de Cambridge. (Taurus, Madrid. 1997). Pàg. 17-51.

Tuson, Jesús. 3, Les llengües. 5, Les llengües i les cultures. (Ed. Empúries. 1994). Pág. 33-47, 63-74.

Bona tarda a tot@s. Sóc en Pep Rius i vaig néixer a Llançà fa 56 anys.

Sóc Educador Social, i he estat en molts projectes, però tres són els que m’han marcat més la meva manera de ser: La Fundació de nens i nenes psicòtics i autistes de Mas Casadevall, treballar molts anys amb joves al barri de la Mina, i abans de fer un canvi de 360º, vaig dirigir un centre cívic a Barcelona dins un Pla Comunitari. Cansat una mica de la paperassa i l’administració, vaig decidir tornar a Llançà i actualment he muntat un restaurant juntament amb la meva germana ara fa 8 anys.

L’hivern és llarg, i tenia moltes ganes de fer alguna cosa perquè el cervell no “quedi petit” i vaig trobar el grau d’humanitats. I la veritat que ha estat un encert, actualment, aquest és el meu cinquè semestre, i vaig fent el grau de manera molt tranquila i sense presses. Cal dir, que la part d’història és la que gaudeixo més, però tot el demés sempre és interessant.

Aquesta assignatura serà un repte, doncs m’he adonat que sóc prou analfabet digital, i el Folio m’ho portat certs maldecaps. Però aquí estem per no deixar-nos vèncer.

Bon semestre a tot@s i ens veiem per aquí el “ditxós” folio ;)